EL SIGLE D’OR I LA DECADENCIA

El floriment lliterari del sigle XV supon la plena madurea del poble valencià, la llengua del qual no troba en aquell moment cap de parango entre aquelles que florixen en els territoris mediterraneus vinculats a la Corona d’Arago i este esplendor, coincident en els moments de maxim predomini politic, va a quedar gravat com a impronta en les ments dels ilustrats del sigle XVIII i dels romantics de la centuria següent.

En la personalitat de la llengua valenciana, tanta importancia, si no mes, que el seu inici, te l’analisis de la seua lenta configuracio fins a arribar al seu esplendor ya en el nom clar, contundent i diafan de llengua valenciana.

L’obra d’Ausias March, Jordi de Sant Jordi, Roiç de Corella, Sor Isabel de Villena o Jaume Roig acaba de conformar una llengua que, sempre, va a mantindre una personalitat diferenciada de la seua veïna catalana, clarament constatada en prou de documents escrits en els quals apareixen ben separades abdos denominacions. En lo successiu, i casi fins a hores d’ara, abdos codificacions llingüistiques seran dos llengües diferenciades, sense interferencies i propies de les seues respectives comunitats.

L’arribada de l’imprenta, la qual aten prioritariament a aspectes de difusio comercial, la codificacio que Nebrija donà al castellà, l’expansio d’esta llengua per les Indies, ademes de l’arribada a la realea d’Arago dels Trastamara i l’absencia d’un relleu generacional parell, duen a una subita decadencia de la llengua valenciana, la qual s’acarrassa en l’ambit rural, familiar i sempre popular, donant-se entre els sigles XVI i XIX un periodo obscur en el qual a penes es donen testimonis lliteraris en valencià, i abunden les llamentacions per la marginacio a la qual s’ha arribat i no tan sols pel profunt canvi politic al qual ha donat lloc la derrota d’Almansa sino, tambe, per l’indiferencia i menyspreu dels propis valencians ya des de la centuria del cinccents.

Pero no estigue “morta” mai sino que, a lo llarc dels sigles, es mantingue plenament viva en ambits para-lliteraris i en la casi totalitat de les comunitats rurals a lo llarc del Regne. Llavors apareixen les llamentacions contemplatives i els plantejaments de formules que remedien tan llamentable situacio: simple conservacio en Carles Ros, ensenyança en Manuel Sanelo, retornar als classics de Marc Antoni de Orellana i Justo Pastor… 

Fuente: 

L’UNITAT DE LA LLENGUA: FALSETAT I MIT (cap.2) per Alfons Vila Moreno

(Historiador, Academic de la Real Academia de Cultura Valenciana)

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Gracias por tu comentario !
(Puedes colaborar con este blog simplemente pinchando en cualquier enlace publicitario)

Entradas populares