LA NOSTALGIA DEL LLEMOSI

En este periodo de reflexio regionalista del sigle XVIII i tal volta al començar a sentir-se la perdua dels Furs, es constata cóm va sorgint el sentiment nostalgic d’un passat glorios, tant politica com culturalment i pren força l’entelequia de la llengua llemosina com a mit superador de la decadencia contemporanea.

El llemosi no es ya per ad aquells candorosos patriotes del sigles XVIII: Ros, Galiana, Sales, Collado, Sanelo, Orellana… nomes la llengua dels trovadors occitans a la qual donara nom Ramón Vidal en la primeria del sigle XIII, es la llengua lliteraria -“tenida por la más culta de Europa”-. (Per als catalans es, ademes, un intent d’assumir com a propi un passat cultural que consideren comu, al no poder presentar un sigle d’or especificament seu).

Mes tart, en l’arribada del romanticisme historicista de sagell frances, el mit tindra una nova referencia. Dins de l’intent del poeta provençal Frederic Mistral per conseguir l’unio lliteraria del “felibrige” (superat inclus pels intents neollatinistes -el “llatinisme”- sorgits al seu voltant), el moviment llemosi de l’ambit hispa, destrament capitanejat pel catala Víctor Balaguer, exalta el mit de la “germanor”, rapidament assumit per la practica totalitat dels poetes ratpenatistes.

Per ad este grup, el catala arriba a ser pronte no tan sols una llengua germana (“bessona” dira Palanca en uns coneguts versos) sino la germana major a la qual s’ha de seguir i a la qual s’ha d’imitar, a través dels Jocs Florals i de les associacions culturals: “Catalunya es un poble digne d’imitació” sentenciava Llombart en 1884 o (Catalunya) com dira R.

Trullenque (lider de les JVR) en 1915: “Es la hermana mayor que nos señala a Valencia y a Mallorca el camino de la vida… Y además es el cerebro de España”.

Gran es el sentiment d’admiracio que estos prematurs i minoritaris intents produixen en els contats poetes valencians dels primers moments de la “Renaixença”: Llorente, Querol, Labaila, Ferrer Bigné… que arriba a la sumissio quan Querol titula les seues escassissimes composicions vernacules com a “Rimes catalanes”; pero l’identitat valenciana es manté intacta i no s’accepta la proposta dels barcelonins d’incloure tota la nova poesia vernacula dins del marc referencial catala. T. Llorente es el maxim exponent d’este sentiment diferenciador.

Possiblement, l’unic intelectual vernacul que planteja el problema des d’una visio racionalista es R. Chabás que considera el factor “mossarabista”, i -en una carta a l’alema P. Berkmans- confirma la tesis d’un romanç original i la seua posterior diferenciacio. Teories semblants sostenen J. Martí Gadea i P.

Boronat, els quals insistixen en la clara divergencia. Llavors apareix un sentiment d’autodefensa front a la pretensio anexionista catalana, perque la tactica a usar pels “renaixentistes” i despres pels nacionalistes catalans es ben senzilla: el llemosi, a pesar de ser una opcio utilisada per alguns dels seus prohoms en l’inici del moviment, no ha existit mai com a tal llengua i no passa de ser una referencia geografica, posant en aplicacio el següent silogisme:

1ra premisa: El catala -l’antic, classic i fins a hores d’ara dit llemosi- i el contemporaneu degradat i ple de barbarismes es l’unic idioma del poble catala.

2na premisa: El catala ha de ser el nom correcte -per a Catalunya- de lo que venia coneixent-se com a llemosi, terme que es procura desterrar com a pas previ a l’us indiscriminat del terme catala.

Ya en 1868 Victor Balaguer va dir en el consegüent cabreig de T. Llorente:

“Llámesela valenciana, mallorquina o catalana, es igual, pues las tres no son sino ramas de un mismo tronco, pero nunca lemosina”. La conclusio del sofisma es que tot l’antic llemosi deu de ser nomenat –i considerat- catala.

Fuente: 

L’UNITAT DE LA LLENGUA: FALSETAT I MIT (cap.3) per Alfons Vila Moreno

(Historiador, Academic de la Real Academia de Cultura Valenciana)