EL MIT DE L’UNITAT DE LA LLENGUA

En esta convergencia i les consegüents renuncies discreparen profundament Alcover i Fabra, resultant guanyador, en este i en lo restant d’enfrontaments, el quimic catala, qui propugnava, com a model normatiu, la parla propia de Barcelona. No obstant les seues teories convergents per lo que respecta al valencià foren molt “suaus” si les comparem en actuacions posteriors dels seus discipuls. El “mestre” recomanava paciencia en les actuacions, una certa autonomia en les decisions i un consell: buscar els origens comuns per a conseguir l’unitat perduda, en clar detriment de la nostra llengua.

El mes fidel interpret d’estes consignes fagocitaries en Valencia fon, sense cap de dubte, Carles Salvador, verdader introductor del “fabrisme” en dos accions clau per a l’evolucio del problema llingüistic en Valencia:

1er. El seu magisteri a través dels cursos per correspondencia en “El Camí” (1932), en la redaccio de manuals gramaticals en els moments de confrontacio, pacte i expansio dels anys 30, i per mig de les seues tribunes en el Centre de Cultura i la mateixa Universitat.

2on L’incardinacio de les teories de l’ Institut d’Estudis Catalans en Lo Rat Penat a través de la Gramatica de 1951 i dels cursets iniciats poc abans i que ell dirigi fins el seu falliment en 1955.

La seua labor, corroborada, ya en aquells moments, per la Gramatica de Sanchis Guarner (1950), i l’important colaboracio que dugue a terme est ultim en l’Institut d’Estudis Catalans i en la seua catedra de “valencià” en l’Universitat de Valencia en els anys 70, completant la sapa iniciada pels catedratics catalans que el precediren: Reglà, Tarradell, Giralt, Lluch…. ha resultat decisiva en la formacio dels quadros dirigents del pancatalanisme actual.

Pero la promocio de l’idea de l’unitat estricta de la llegua no es basa nomes en les actuacions d’estos docents. Hi ha una atra via d’irrupcio mes a nivell popular i que es la que ha donat la respala necessaria ad estes actuacions minoritaries. Es tracta de l’actuacio conscienciadora duta a terme, no solament des d’instancies externes, com poden ser els grups d’exiliats catalans de la posguerra els quals actuaren preferentment des de Mexic i Argentina en Revistes tan decisives com “Pont Blau” o el decisiu soport moral, formatiu i economic prestat als grups “interns” pels intelectuals catalans o la Banca Catalana a través de l’Omnium Cultural, sino tambe per l’acceptacio sincera i desinteressada d’estes doctrines per part de la casi totalitat dels nostres escritors regionalistes de la posguerra, els quals s’acostaren, una volta mes, a Catalunya buscant les possibilitats per a publicar que creïen que trobarien alli.

Molts d’ells: Adlert, Casp, Almela, Úbeda o Beüt, obriren els ulls a l’hora, alarmats per l’alcanç politic que implicava lo que en un principi no era mes que una entelequia llingüistica, francament esglayats per la presentida anexio del “Païs Valencià” dins dels quimerics “Països Catalans”; pero no hi ha dubte que des de la posguerra i, especialment, des de les campanyes dels primers anys de la decada dels xixanta, quan l’idea de la “unitat de la llengua” es fa francament visible en la seua nuea conceptual.

Des d’aquell nostalgic terme “llemosi” els qual fon rescatat pels ilustrats del sigle XVIII i feren reverdir els nostres romantics “renaixentistes”, fins el “parlem catala” dels anys xixanta a penes ha transcorregut un sigle; mes han fet falta moltes insinuacions, pressions, negligencies i recompenses per a que la transicio es poguera produir.

Nomes han passat unes decades des de la desaparicio de P. Fabra, C. Salvador o Sanchis Guarner; estos habitualment usaren el terme “valencià” per a la nostra llengua, no obstant el seu plantejament, mes comercial i politic que gramatical, d’intentar impondre un nou mit: el de l’ “unitat de la llengua” trencada i seccionada, segons les seues teories, per la reaccio airada, pero pacifica, d’un poble que tan sols preten conservar lo que sempre ha tingut per seu: la llengua valenciana. Hui, ya declaren, sens ambages, que els valencians parlem catala.

La pretensio de convertir l’utopica ensenyança del “llemosi”, que manifestaren els nostres romantics “renaixentistes”, en doctrina unitaria del catala, per mijos politics i actuacions educatives, no es mes que un frau que està imponent-se per la força del poder, vestint-lo d’un pretes caracter cientific, absent en tota la seua genesis i evolucio.

Fuente: 

L’UNITAT DE LA LLENGUA: FALSETAT I MIT (cap.5) per Alfons Vila Moreno

(Historiador, Academic de la Real Academia de Cultura Valenciana)