L’IMPOSICIÓ

Pareix ser que fon Marià Aguiló -el “mestre” de Llorente i de Querol- qui parlà per primera volta de l’unitat de la llengua (en els Jocs Florals de Barcelona, 1867) encara que la teoria impositiva no fon oficialisada fins el 1er Congres Internacional de la Llengua Catalana (1906) al qual acodiren -o tenien previst acodir- algunes de les escasses personalitats i entitats del camp lliterari que teniem en Valencia com el pare Ll. Fullana, T. Llorente, R. Chabás, J. Mª Giménez Fayos i l’entitat Lo Rat Penat (representada pel catedratic Vicente Macho). Despres fon propugnada, en l’Assamblea celebrada en Valencia, en motiu del segon centenari de la batalla d’Almansa (la qual, per una atra part, provocà les ires anticatalanistes dels “blasquistes”) i posada inicialment en practica per la revista catalana “La Senyera” (1907).

A partir d’estos moments s’intensifica l’esforç normalisador dels catalans en la creacio de l’Institut d’Estudis Catalans (1911) i l’esforç per fer-se en els nostres classics, tractant d’infiltrar primer i impondre despres no tan sols el nom (en el congrés s’oficialisà la denominacio “catala” en substitucio de “llemosi”) sino tambe la normativa catalana en el Regne de Valencia. Intents que es varen vore favorits no tan sols pel favorable influix de la campanya de “Germanor” en Lo Rat Penat sino tambe per la pronta presencia d’elements pancatalanistes en el si de les entitats regionalistes, tant en Lo Rat Penat (J. Mustieles) com en les que des dels primers anys d’este sigle iniciaven la seua eclosio en el notori concurs de grups catalans i de valencians afincats en aquella regio (“Valencia Nova” i Miquel Durán i Martínez Ferrando, per eixemple); pero igualment foren reiteradament refusats per un atre grup de regionalistes, els quals havien captat la jugada (Ventura Pascual dia en 1909: “… se deu pedre la manía d’escriure en lo que malament es diu “llemosí”, que no es més que català”) i reiteradament manifestaren la seua preferencia per seguir una “via valenciana” com aconsellaria F. Martínez Martínez a Fullana quan el secretari de “Lo Rat Penat”, Jacinto Mustieles, propongue en l’entitat - en 1913- l’adopcio de les normes gramaticals que havia acabat d’aprovar l’Institut d’Estudis Catalans.

Es Fullana, qui s’ha format en les teories unitaries d’Alcover, el qui a partir d’este moment passa a liderar l’opcio purament valencianista en la publicacio, en 1915, d’un proyecte de “Normes” propiciades per Lo Rat Penat, l’elaboracio de diversos treballs gramaticals (1916) i llingüistics (1921), l’exposicio publica de les seues idees en conferencies i en la prensa (especialment en 1918) i, finalment, per la docencia duta a terme des de les aules de l’Universitat en aquella catedra de llengua valenciana instituida pel Centre de Cultura Valenciana –en l’actualitat Real Academia de Cultura Valenciana- en 1918.

El P. Fullana es trobava, no obstant, a soles en la defensa i propagacio de les seues doctrines llingüistiques, no tan sols per l’oposicio que trobara davant el seu treball, sino mes be per l’indiferencia en la qual la societat en general i els politics en particular mostraren cap a la seua labor. La desvertebracio regional s’havia arribat a convertir inclus en divisio davant el tema de l’ensenyança i propagacio del valencià, i duya a l’implicacio en un doble front:

l’alcalde de Valencia, Sr. Valentín, va pretendre -en agost de 1918- incloure l’ensenyança del valencià en les escoles municipals, trobant-se en l’oposicio tancada dels seus companyons de partit en el consistori. El succes fon aprofitat pel director del “Diario de Valencia”, el carliste J. Luis Martín Mengod, preguntant-se si “¿Debe imponerse el estudio del valenciano?” i responent negativament per l’escassa consideracio en la qual tenía al valencià, lo qual propicià la replica de Fullana i l’inici d’un document debat. Mes fort era encara l’enfrontament que mantenien els blasquistes des del seu diari “El Pueblo” contra les tesis catalanistes (hem de recordar, entre uns atres, l’articul “La lepra catalanista” aparegut el 13 de juny de 1907), mentres que les diatribes sorgides en el si de les entitats regionalistes es centraven mes en la lluita contra el centralisme de Madrit que en la vigorisacio del moviment naixent.

Els diversos grups valencianistes inicials tenien les idees prou clares, mantingueren l’historic i permanentment utilisat nom de valencià i posaren la prioritat en demostrar la seua condicio de llengua o idioma en rao de posseir gramatica, diccionari i lliteratura propis: “Adoptant esta distinció infalible jo proclame ben alt y ab tota solemnitat qu’el valencià es un idioma perfecte” diu F. Alcalde Vilar en 1913, i la revista “El Crit de la Muntaña” publíca esta afirmacio en el seu numero 3 (1922) i en l’articul “La llengua dels valencians”:

“¿Quina es la llengua de Valencia? La resposta es ben clara: la valenciana”.

Pero tenien, en tot, camp abonat les entitats pancatalanistes en Valencia com “Valencia Nova” i la “Juventut Valencianista” l’actuacio de les quals fon intensa en els moments anteriors a la dictadura de Primo de Rivera, tant des  d’entitats importades com en la colaboracio prestada a les autoctones. Entre aquelles sobreixi “La Nostra Terra”, fundada en Barcelona en 1916 en objectius expansionistes i fins totalment pancatalanistes i en actuacions vigoroses a partir de la remodelacio de la delegacio valenciana en 1921 (la qual dugueren a Bayarri a la publicacio del seu conegut alegat “El perill catala”), entre estes es pot subrallar l’humil pero decisiu esforç dut a terme pel prematurament desaparegut Vicent Tomas Marti des del seu full “El Crit de la Muntanya”.

El tema de l’unitat de la llengua tenía una atra llectura en els anys vint. Fullana i els seus seguidors defenien clarament la tesis mossarabista, impulsada per Chabás i actualisada pel catala Grandia en 1901, com a part important de l’embrio del valencià. No obstant, forts grups de pressio catalanista, seguixen defenent l’idea del llemosi com a orige del valencià, catala i mallorqui, que el llemosi era el catala i que l’unitat d’estes tres “branques” era molt mes estreta, sent simples variants d’una unica llengua: el catala, en la qual havien de convergir per a reconstruir de nou l’antiga unitat.

Fuente: 

L’UNITAT DE LA LLENGUA: FALSETAT I MIT (cap.4) per Alfons Vila Moreno

(Historiador, Academic de la Real Academia de Cultura Valenciana)